Nou blog per al nou any

Com havia arribat el moment de renovar les il·lusions, he obert un nou edublog, la versió 2.0 de l'antic Bloc de Filosofia (que tanco ja definitivament), adaptat als nous temps i amb la g afegida d'acord amb els criteris del lingüista Bibiloni. Us convido a visitar-lo.

[@more@]



2s comentaris

Lawrence Kohlberg

Us presento avui un PowerPoint que vaig fer per a unes jornades de reflexió de 2n de Batxillerat durant el curs 2002-2003. Tracta sobre Lawrence Kohlberg i l'evolució de la consciència moral. 

[@more@]



Comentaris tancats a Lawrence Kohlberg

Final de Kant

[Publicat a Meditacions des de l'esfera el dia 12 d'abril de 2007]

 

La filosofia de Kant és, sens dubte, una de les més fecundes conceptualment, atès que cal fer un seguiment de tots els conceptes per veure el que realment signifiquen en la seva particular interpretació del món. Un pensament metòdic, propi del qui no es va casar, no va sortir gairebé mai de la seva ciutat i es va dedicar a l'estudi en cos i ànima. Crida l'atenció la diferència entre la seva teoria del coneixement i la seva moral: si bé en la primera es dedica a analitzar amb detall la metafísica per concloure que no és possible arribar a un coneixement científic d'objectes transempírics i alhora enumera les facultats cognoscitives i llurs aspectes material i formal (a priori), desenvolupant l'idealisme transcendental, en la segona perd de vista la sospita (gran mètode i forma de vida) i esdevé, com censurava Nietzsche, un autòmat del deure, que no es vol desprendre del tot de Déu i de la immortalitat de l'ànima. La culminació de la modernitat oferia també símptomes de cansament. L'excessiu Hegel marcaria el darrer gran sistema i ja només restarien els grans crítics, els mestres de la sospita (no del suspense, com va posar un alumne en un examen), els qui no cedirien davant la hipocresia racionalista d'Occident.

Zwei Dinge erfüllen das Gemüth mit immer neuer und zunehmender Bewunderung und Ehrfurcht, je öfter und anhaltender sich das Nachdenken damit beschäftigt : der bestirnte Himmel über mir und das moralische Gesetz in mir

IMMANUEL KANT: Kritik der praktischen Vernunft (1788)

[@more@]



5s comentaris

Criticar el cogito?

[Publicat a Meditacions des de l'esfera – Blog d'Enric Gil Garcia el dia 25 de gener

 

"Un dels moments estel·lars de les classes de filosofia de 2n de Batxillerat té lloc quan comencem el racionalisme i explico René Descartes. És un moment, no sé bé per què, emotiu, en el qual es va gestant el paradigma de la consciència a partir del dubte metòdic, que es focalitza en els sentits, la impossibilitat de distingir el somni de la vigília i el dubte sobre les veritats matemàtiques (la hipòtesi del geni maligne). Llavors esclata, des del qüestionament inicial, el cogito, el "jo penso, per tant jo sóc", la identitat intuïtiva entre el pensar i l'existir, el jo com a cosa pensant, que és el primer àtom d'evidència. Analitzat des de la perspectiva cartesiana, l'evidència del jo sembla indestructible, no hi ha res que el pugui vèncer. Si existeix un geni maligne que utilitza tot el seu poder per enganyar-me, m'ho està fent a mi, jo sóc enganyat però no abandono la meva subjectivitat. Si somio pensant que allò és real, sóc jo el subjecte del somni, ningú no pot negar-me perquè, en fer-ho, m'està afirmant. El jo que pensa és el jo que afirma, nega, entén, imagina, sent, però també passeja, gaudeix, escriu en un blog, parla amb els seus amics… I al final sembla que es queda sol amb si mateix (solus ipse), isolat i sense món, les coses diluint-se com esferes boiroses i Déu fent la gara-gara des del seu núvol d'infinitud. La res cogitans, subjecte d'idees clares i distintes, es trenca en mil bocins i deixa entrar la claror de les impressions quan Hume discuteix la seva substancialitat. Però Descartes roman amb la seva bata en l'estudi, ell sol, un jo que ha oblidat el món i les seves meravelles, entestat en ser una ànima quan havia teoritzat com ningú sobre el cos humà. El cogito és fred i en el món de les idees la temperatura és ben baixa."

Seguint aquestes idees, creieu que el cogito és criticable? Quins arguments podríem utilitzar per desmantellar la idea de la unitat substancial del jo? Espero les vostres intervencions.

[@more@]

Comentaris tancats a Criticar el cogito?

Nou blog de l’autor

En primer lloc, us desitjo un feliç any 2007, ple de bones intencions i de conceptes filosòfics. En segon lloc, aprofito per informar-vos del naixement del meu blog personal, titulat Meditacions des de l'esfera. Això no implica ni de bon tros que abandoni el Bloc de Filosofia, que tornarà coincidint amb la represa del curs amb nous temes per a la reflexió.  

[@more@]

Comentaris tancats a Nou blog de l’autor

Regal nadalenc amb Schopenhauer

Avui dediquem l'espai de llibres a una obra que normalment ha estat editada fragmentàriament i que ara ens arriba en el seu format original. Es tracta de Parerga und Paralipomena, d'Arthur Schopenhauer (1788-1860), un dels filòsofs més originals de la història, amb la seva concepció voluntarista i irracionalista del món i el seu pessimisme metafísic. Contrari a l'idealisme hegelià, Schopenhauer edificà una filosofia basada en els conceptes de voluntat i representació, però això no li impedí de dedicar-se a altres temes i d'intentar crear una filosofia popular. El llibre, comentat la setmana passada a Babelia, suplement literari d'"El País", està constituït per opuscles miscel·lanis. Us en copio el text sencer:

"Junto a El mundo como voluntad y representación, la obra capital de Arthur Schopenhauer (1788- 1861), de la que contamos con varias ediciones recientes y completas en castellano, el lector hispanohablante asociará el nombre del filósofo alemán con otros títulos pertenecientes a otros tantos escritos de menor extensión, muy divulgados en España y Latinoamérica por diversas editoriales y en traducciones de solvencia dispar. Son ensayos u opúsculos que versan sobre asuntos tales como la historia de la filosofía, los fantasmas, el arte de la felicidad o la filosofía universitaria; también, acerca del amor, las mujeres y la muerte o sobre el estilo literario, los libros y la música. Tal profusión de escritos misceláneos suele despistar a los lectores, desconocedores por lo general de que Schopenhauer nunca los publicó en forma de libros independientes, sino agrupados en dos gruesos volúmenes bajo el endiablado título de Parerga y Paralipómena I y II. Ambos términos griegos, tan poco comerciales y que desesperan a los editores, pueden traducirse como "añadidos y apuntes marginales".

En 1851, tras haber adquirido algo de notoriedad no por su obra principal, sino por sus tratados breves Sobre la voluntad en la naturaleza y Los dos problemas fundamentales de la ética, Schopenhauer decidió publicar una colección de ensayos elaborados a lo largo de los años, reflexiones o pensamientos extraídos de sus dietarios de trabajo, no incluidos en sus obras anteriores. Acudió a varios editores sin resultado, hasta que, renunciando a percibir honorarios, logró que un editor de Leipzig publicara sus nuevos escritos como él quería: en dos volúmenes de unas 500 páginas cada uno.

A pesar del título, esta obra, la última ya de Schopenhauer, le granjeó a su autor la fama que había estado anhelando desde su juventud; no en vano creía haber descubierto, con tan sólo 30 años, "la solución al enigma de la existencia", revelada en su obra magna, un libro que no había leído nadie ni obtuvo eco en el mundo académico o literario, mientras que otros filósofos como el bombástico Hegel o los idealistas Schelling y Fichte cosechaban éxito tras éxito con sus escritos y conferencias. Schopenhauer, al contrario que estos autores, quienes presumían de que todo estaba bien en el mundo tal como es, que profesaban el racionalismo optimista, defendía un pesimismo metafísico y un escepticismo absoluto en relación con la realidad y la razón; argumentaba que este mundo nuestro no podía ser una creación divina, sino un engendro del demonio. También sostenía que la razón constituye un tenue parche frente a las pasiones irracionales que nos dominan. Después de muchos sinsabores y esperas, las ideas de Schopenhauer sintonizaron con el público hacia las últimas décadas de un siglo que se inclinaba hacia el realismo, decepcionado ya de un idealismo que no le había aportado ninguna mejora. El éxito de Parerga inauguró una época de culto a Schopenhauer, un filósofo que todavía se lee con gusto.

En España, tras algún intento abortado de publicar íntegros los Parerga, es Trotta la que se lleva la palma con esta elegante edición. La veterana traductora Pilar López de Santa María firma una edición rigurosa, impecable de este primer tomo, que contiene, además de dos ensayos breves –Acerca de lo ideal y lo real y Sobre el destino del individuo-, los más extensos Fragmentos sobre la Historia de la Filosofía, Sobre la filosofía de la universidad y Ensayo sobre la visión de espectros. Y aunque estos tratados son célebres -legendario es el varapalo que Schopenhauer propinó ya en su día a los filósofos de profesión al criticar la endogamia universitaria-, es otro título el que proporcionó mayor fama a su autor. Se trata del compendio de "sabiduría práctica", "arte de saber vivir" o eudemonología de Schopenhauer: Aforismos sobre la sabiduría de la vida. Es el escrito más reeditado del filósofo en forma de libro independiente. A lo largo de sus doscientas páginas el padre del pesimismo expone su "filosofía popular", siguiendo la estela de Montaigne o Marco Aurelio. En general, argumentaba que si tenemos que vivir en este "valle de lágrimas", debemos hacerlo de la mejor manera posible, y ello se logrará evitando el dolor y el aburrimiento, los dos fustigadores del género humano, los escollos contra los que choca la vida humana. Muchos de los consejos de Schopenhauer resultan hoy incorrectos políticamente; conservadores para algunos, de sano sentido común para otros. "Hasta mi barbero me mira con respeto", se jactaba el viejo filósofo una vez alcanzada la popularidad, y es que los Aforismos parecen brotar de una de esas cabezas "bien amuebladas", como la del cliente distinguido que pontifica en la barbería frente a un público dispar que termina diciéndose: "Eso mismo pienso yo, sólo que a mí no se me ocurre expresarlo de forma tan elegante". Filosofía "popular" al cabo, aunque no tanto, ni de cualquiera."  [El País: Babelia,  16/12/2006]

[@more@]

1 comentari

L’existència de Déu

 

 

Fa una setmana va aparèixer a EP3 una presentació amb imatges sobre un dels temes centrals de la metafísica: l’existència de Déu. Hi apareixen opinions de filòsofs, científics o escriptors sobre aquesta qüestió. Heu de triar-ne una, aquella amb què més us identifiqueu, i argumentar el perquè de la tria. Alhora aquesta frase ha de lligar amb la vostra posició personal. Espero les vostres intervencions!

[@more@]

1 comentari

Legitimitat

Una de les qüestions que es plantegen arran dels esdeveniments polítics més recents és la de la legitimitat. Molta gent no acaba d’entendre com pot ser que el partit que ha guanyat les eleccions amb claredat pugui acabar en l’oposició i que tres partits que han obtingut uns resultats molt més baixos puguin enviar el primer a l’oposició, convertint en president al líder de la formació que ha sortit més castigada electoralment. L’explicació rau en el sistema parlamentari que ens regeix, segons el qual els ciutadans no trien el president de la Generalitat (malgrat l’equívoc dels cartells electorals), sinó la composició del Parlament, els diputats i diputades que en formaran part durant la legislatura. Aquests, un cop constituïda la cambra, són els qui han de triar el president, que s’encarregarà de formar govern. Per aquesta raó, qui arriba primer no té garantida l’elecció, no té el mandat popular, fet que sí s’esdevé en els sistemes presidencialistes. En el nordamericà, per exemple, aquell que obté la majoria de vots en un estat, s’emporta tots els electors o delegats, deixant l’altre sense res (joc de suma zero: qui guanya, ho guanya tot; qui perd, ho perd tot). En el nostre sistema, com veiem, qui guanya pot perdre l’opció de formar govern si no compta amb la majoria absoluta. El tripartit d’esquerres que s’acaba de reeditar compta amb aquesta majoria (70 escons, dos més que els 68 mínims per obtenir-la), mentre que CiU, tot i guanyar, s’ha quedat en 48. Per consegüent, el pacte està legitimat, atès que compleix amb les regles del joc com a condicions prèvies perquè el poder sigui reconegut i acceptat legalment. Una altra qüestió és la legitimitat moral d’un govern d’aquestes característiques: això ja depèn de la valoració de cadascú. En una democràcia representativa, el poble perd el poder un cop l’ha atorgat als seus representants, que l’exerceixen com a garantia de la confiança que els ciutadans han dipositat en ells. El problema és si realment el poble compta amb tota la informació en el moment de votar, ja que tria sense conèixer possibles segones intencions i això bé pot considerar-se un engany per part de totes les formacions que hi concorren. De fet, ètica i política s’han mantingut allunyades des de sempre i res no indica que puguin unir-se algun dia. El somni del filòsof-rei romandrà per sempre més en el llimb de les idees.

[@more@]

6s comentaris

Al·legoria de la línia

En el llibre VI de la República Plató compara el coneixement amb una línia tallada en segments desiguals, dos que corresponen al coneixement sensible i els altres dos que fam referència al coneixement racional. Són segments de “diferent obscuritat i claredat relatives” (República, 509e). En el gènere de les coses que es perceben tenim una secció d’imatges (ombres, reflexos…) que encara no són les coses mateixes, sinó llurs simulacres. L’altra secció del camp d’allò visible seria la dels objectes materials, dels quals l’anterior era un simple reflex. Plató posa com a exemple els animals, els éssers sotmesos a creixement i les coses fabricades per l’home. Veiem que un segment és còpia de l’altre i l’altre la realitat de l’anterior. Però en l’àmbit de l’intel·ligible també es pot fer aquesta distinció: per una banda, partint de les coses de la secció anterior, l’ànima investiga per mitjà d’hipòtesis a la recerca d’una conclusió. Finalment, arribem a la darrera secció, on tenim ja un principi en si i per si mateix, sense influència sensible, copsat a través de la raó i exemplificat per les idees. Són els graus del coneixement, des del sensible a l’intel·ligible. En la taula següent els sintetitzem:

Coneixement sensible (doxa: opinió)

Conjectura (eikasía)

Imatges de les coses sensibles

Creença (pistis)

Coses naturals

Coneixement racional (episteme : ciència)

Pensament discursiu (diánoia)

Entitats matemàtiques

Pensament intuïtiu (nóesis)

Idees, models i paradigmes, realitat en si i per a si mateixa

[@more@]

Comentaris tancats a Al·legoria de la línia

Raonaments dobles

A finals del segle V aC, l’època dels sofistes, els Raonaments dobles (Dissoi lógoi), elaborats per un autor pretesament seguidor de Protàgoras, intenten justificar la tesi del relativisme. Sobre qualsevol tema es poden defensar dos punts de vista, tot afirmant que no difereixen i que acaben sent el mateix o bé que difereixen i, tot essent diferents, poden ser defensats aferrissadament com a vàlids per persones diferents (recordem la teoria de l’home-mesura). Busquen un criteri general per superar les oposicions i acaben concloent que tot pot ser bell en un moment i lleig en un altre. Vegem un parell de fragments d’aquests raonaments dobles sofístics:

Uns afirmen que una cosa és el bé, una altra el mal; uns altres que és una mateixa cosa, la qual per a uns serà el bé i per a uns altres el mal i, per a una mateixa persona unes vegades serà el bé i unes altres serà el mal.

La malaltia és un mal per als malalts, un bé per als metges. La mort és un mal per als qui es moren i un bé per als enterradors. (…) Que les sabates es trenquin, per als altres és un mal, per al sabater és un bé.

A partir d’aquí, us proposo l’exercici següent: elaboreu un d’aquests raonaments dobles a partir de la defensa i la crítica d’una determinada tesi. Primer argumentareu que hi esteu d’acord i després defensareu la tesi contrària. Per exemple, es pot argumentar alhora i amb la mateixa coherència que l’agressivitat és fonamentalment hereditària o bé fruit de l’ambient i la cultura.

[@more@]

1 comentari