L’antiutopia

Documento sin título

(Edvard Munch: La mort a l’alcova)

Les notícies que ens arriben del món ens parlen de la mort: escoltem com la mort arrossega un nombre ingent de víctimes en el terratrèmol de Sumatra, com el Papa viu les seves darreres hores després de mesos de dolor i patiment, així com el príncep Rainier i la nordamericana Terri Schiavo. La vida s’esgota en el món mentre altres vides, alenades per l’acte generatiu, inicien el seu camí per l’existència. Heidegger deia que l’ésser humà és essencialment un ésser-per-a-la-mort, llançat al món sense cap essència predefinida i abocat a realitzar-se en la seva finitud. Sartre, per la seva banda, indicava que, com segons ell Déu no existeix, tot és permès i alhora mancat de sentit: transitem per la vida escollint sense parar fins que el nostre projecte a la llarga fracassa. "L’homme est une passion inutile", afirmava l’existencialista del centenari. Si ens remuntem a l’Antiguitat, ressonen els mots de Plató quan sentenciava que la filosofia és una meditació sobre la mort, una preparació per separar l’ànima (real) del cos (aparent i efímer) i contemplar en tota la seva puresa el món intel·ligible. L’humà s’obre així a la transcendència, a la recerca d’un món perfecte que supleixi les mancances d’aquesta "vall de llàgrimes". Agustí d’Hipona substitueix la Idea de Bé platònica pel Déu cristià, que s’entén des de l’ésser, el coneixement i l’amor. La mort és el retrobament amb Déu, la reconquesta de l’essència perduda. Però abans Epicur havia avisat del fet que la mort és l’absència de sensacions, per la qual cosa no l’hem de témer, puix que la mort és no-res i no ens hem de torbar si no serem res. Però, recorda Unamuno, l’humà té fam d’immortalitat, desitja eternitzar-se, tot i que entén que la seva existència és contingent. Volem ser sempre però no podem: "¡Ser, ser siempre, ser sin término, sed de ser, sed de ser más!, ¡hambre de Dios!, ¡sed de amor eternizante y eterno!, ¡ser siempre!, ¡ser Dios!" (Del sentimiento trágico de la vida, 3). La nostra fam de ser coincideix amb la impossibilitat de pensar-nos com a no existents. No puc pensar que no existeixo, perquè en el moment de pensar es manifesta el meu existir, no em puc anorrear i veure la meva nihilitat des de l’exterior. No puc experimentar la meva pròpia mort. L’únic que m’és permès és veure com els altres se’n van, com de mica en mica van abandonant tots el cau de la vida. Els desigs utòpics -els somnis somiats despert que definia Bloch- entren en clara contraposició amb la mort, la gran antiutopia. Només resta l’esperança.

[@more@]



Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: L’antiutopia

  1. E. Gil diu:

    La mort és el final de totes les utopies per al filòsof que defensa que la utopia és el que fa moure el món. Els éssers humans somien amb un món millor, intenten millorar-lo, ser feliços, i la mort actua com a límit, com a frontera davant l’abisme. Des de l’ateisme, pensa Bloch que tots els procediments encaminats a superar la mort són fantasia. Però fins i tot respecte a la mort es construeixen utopies, els somnis desideratius de les religions, que uneixen a la destrucció material un nou despertar. La resurrecció de Crist és la superació de la mort: el seu regne s’imposarà al final.

  2. E. Gil diu:

    Però també la immortalitat es pot entendre en el sentit orficopitagòric, com a transmigració de l’ànima en diferents cossos a la recerca de la catarsi. I fins i tot com a immortalitat en els fills o en les obres (volem tenir fills com a desig de perpetuar-nos i volem crear obres duradores que siguin testimoni del nostre pas per la terra). Com assenyalo en el meu treball sobre Bloch: “Encara que la mort es presenti com una antiutopia, com el fracàs de tota esperança, hem vist que incorpora una pluralitat de fantasies i pressentiments, per consegüent, la seva evitació també forma part del catàleg humà dels somnis somiats despert i ajuda a fornir formulacions utòpiques que anticipen un món sense mort o una immortalitat personal de l’ànima. “

    Joan Pau II, descansi en pau.

Els comentaris estan tancats.