L’experiència

En el segle XVII sorgeix un corrent filosòfic que de fet venia a sistematitzar una actitud que ja havia estat freqüent des de l’Antiguitat. Aquest corrent és l’empirisme, que parteix de la base que tot el nostre coneixement deriva de l’experiència. La implicació d’això és evident: negació de la raó com a fonament, refutació de la teoria de les idees innates (Plató, Descartes) i crítica de la metafísica com a disciplina il·legítima per ultrapassar la sensibilitat. Els empiristes són filòsofs britànics, generalment més accessibles que els alemanys quant al llenguatge (i per això potser menys profunds). L’empirisme s’inicia amb Bacon i prossegueix amb Hobbes, Locke, Berkeley i Hume, arribant amb aquest darrer al desenvolupament més radical i alhora més coherent, ja que l’empirista conseqüent ha d’acabar caient en l’escepticisme. Un dels conceptes que ataquen amb més vehemència és el concepte de substància, entesa com el substrat dels predicats, com allò que és en si i es concep per si, de tal manera que no necessita de res per a ser o concebre’s. Aquest era el sentit que aplicaven els racionalistes, una unitat que superava la pluralitat i que es caracteritzava pel seu caràcter estable. Els empiristes són, per altra banda, filòsofs de la pluralitat, atomistes psicològics, disgregadors de sensacions. Davant una poma, que per als racionalistes és una substància, un empirista com Berkeley només pot dir que és una col·lecció de sensacions que unim (el color, el gust, la textura…) i a la qual donem un nom. No hi ha més que sensacions. La ment uneix les sensacions pel principi d’economia, però això no vol dir que la substància existeixi. No hi ha més substància que els accidents. No hi ha més poma que les seves propietats. Esse est percipi: no hi ha més realitat que el fet de ser percebut. De la poma només puc saber allò que fereix els meus sentits. La impossibilitat de sortir de mi mateix i col·locar-me en el punt de vista absolut provoca la impossibilitat d’atènyer l’objectivitat.

[@more@]



Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: L’experiència

  1. E. Gil diu:

    El que tu dius és cert, ja que no pel fet de ser empiristes renuncien a la raó. El mateix Locke rep una clara influència de Descartes, atès que parteix de la consideració que posseir una idea és tenir-ne consciència, aspecte que havia estat clau en el cogito i en la conclusió que jo sóc una res cogitans.

Els comentaris estan tancats.