Contra el relativisme

Hem assistit els darrers dies a la proclamació de Joseph Ratzinger (Benedictus XVI) com a nou Pontífex. El personatge és ben conegut pel seu conservadorisme i la seva tasca durant el pontificat de Joan Pau II com a guardià de la fe. En una de les seves homilies afirmava que el món actual pateix la dictadura del relativisme, "que no reconeix res com a definitiu i que només admet com a última mesura de les coses el jo i els seus desigs". Alhora insisteix en què ideologies com el marxisme, el liberalisme o el llibertinisme han intentat desplaçar el cristià del seu rumb envers la Veritat. Tot i que aquesta invectiva és pronunciada per un conservador, cal reconèixer -deia Enric Juliana a "La Vanguardia"– que molts coincideixen en aquesta crítica a la velocitat, fins i tot un "nietzschià d’esquerres" com Peter Sloterdijk. El relativisme es basa en afirmar que no hi ha res absolut, sinó només una pluralitat d’opinions (Lyotard, far de la postmodernitat, parlaria d’una "pluralitat de jocs de llenguatge"). El gran precedent d’aquesta posició fou Protàgoras, que afirmava que "l’home és la mesura de totes les coses; de les que són, per tal com existeixen; de les que no són, per tal com no existeixen". Tal com les coses se’m presenten, així són. El que jo interpreto és la meva realitat. No hi ha dogma ni principi universal. Ratzinger denuncia l’anar i venir sense solta del món contemporani, el fluir sense aturador, la dificultat de frenar el ritme de l’existència. I és cert que l’efímer s’ha convertit en el nou dogma. Curiosa contradicció: el relativisme és una veritat absoluta, no hi ha dubte que tot és provisional, és cert que no hi ha res cert ni universal. Ni tan sols el llenguatge. O no és cert que el discurs que teixim és un discurs coherent i que hi ha unes estructures comunes i universals que permeten la comunicació? Com diu Sloterdijk, i diu bé, el pensament crític s’haurà de focalitzar en la crítica al moviment, en l’exaltació de la lentitud (recordant Kundera) i en l’afirmació que alguna cosa ferma cal pressuposar per explicar la nostra ipseïtat.

[@more@]

Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Contra el relativisme

  1. Enric Juliana no sap res ni sobre el cardenal Ratzinger ni sobre Sloterdijk… El cardenal Ratzinger va desautoritzar explícitament Singer, Rorty i Sloterdijk (tots tres en el mateix paràgraf i per aquest ordre) en un discurs que porta per títol “Il Cardinale, l’Europa Unita e il Nouvo Ordine Mondiale – Il discorso de Joseph Ratzinger al Seminario Ambrosetti di Cernobbio”. No dono l’any, ni la citació perquè no en tinc ganes. Que treballi en Juliana, com treballem els altres i, si pot, que aprengui.
    Per cert, que consti que els antirelativistes morals pertanyen moltes famílies diferents. No té res a veure ser antirelativista amb arguments basats en l’heteronomia moral, o ser-ho amb arguments basats en l’autonomia i en la sobirania dels valors republicans.

  2. E. Gil diu:

    Salutacions, professor Alcoberro, i moltes gràcies per l’aclariment. En l’article de Juliana es destacava que, tot i la distància enorme entre Ratzinger i Sloterdijk, hi havia coincidències en la crítica al relativisme. Jo no vaig deduir, ni de bon tros, la coincidència sistemàtica entre ambdós personatges, que evidentment no hi és. Cal afegir que de la crítica del relativisme no se segueix la defensa del dogmatisme o del fonamentalisme. Hom pot criticar el relativisme i la “cultura de la velocitat” i trobar-se a les antípodes de Ratzinger.

Els comentaris estan tancats.