Sartre (I)


Avui diumenge s’ha
clausurat l’exposició sobre Sartre de la Bibliothèque François Mitterrand de
París.
Diumenge passat, un dia
tempestuós a la meravellosa ciutat del Sena, em vaig aixoplugar en aquest magnífic
retrat audiovisual del filòsof de la llibertat i del compromís. L’exposició es
trobava dividida en diferents èpoques, amb nombrosos manuscrits del mateix
Sartre (quina emoció veure, per exemple, els esmenats de La nausée!) i amb accés a les diferents versions de les seves obres
de teatre. També es podien escoltar diferents entrevistes amb opinions de l’escriptor
engagé. No us perdeu l’exposició
virtual
, que reflecteix perfectament l’esperit de l’espai offline. Si Sartre és
una figura destacada del segle passat, tot i les veus que l’interpreten com a
passat de moda i lluny de les tendències actuals, és per la seva personalitat única,
la del qui va ser considerat pel general De Gaulle com el “Voltaire del segle xx”. Perfecte unificador de la filosofia
i la literatura, fent la primera per tenir temps per a la segona i emprant la
segona per justificar la primera. Volia ser alhora Spinoza i Stendhal, com
recordava el seu Castor, Simone de Beauvoir. També fou un blogger del seu
temps, omplint diversos diaris, com el que va fer durant la segona guerra
mundial, mentre s’encarregava de les sondes meteorològiques (irònica tasca per
a un filòsof). I un pensador de l’existència: recordem la seva novel·la més
coneguda, La nàusea (1938), una
reflexió sobre l’absurd i una perfecta síntesi de les seves preocupacions
durant aquella època, que anticipava la barbàrie i que justificava la
interrogació pregona sobre la mateixa humanitat. Vegem-ne per acabar un fragment, que
il·lustraria aquesta etapa existencialista:

I jo –fluix, esllanguit, obscè, digerint, remugant ombrívols
pensaments-,
jo també era sobrer.
Sortosament no ho sentia, ho entenia sobretot, però em produïa malestar perquè
tenia por de sentir-ho (…). Pensava vagament de suprimir-me, per tal d’anorrear
almenys una d’aquestes existències supèrflues. Però àdhuc la meva mort hauria
estat sobrera. Sobrer, el meu cadàver, la meva sang damunt aquelles pedres,
entre aquelles plantes, al fons d’aquell parc somrient. I la carn rosegada
hauria estat sobrera dins la terra que l’hauria rebuda; i finalment els meus
ossos, netejats, pelats, nets i polits com dents, també haurien estat sobrers;
jo era sobrer per tota l’eternitat.
(trad. R. Xuriguera, Ed. Proa, pp. 183 i
s.)

[@more@]



Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Sartre (I)

  1. [TdQ] diu:

    Hosti, tu, a quina hora vas anar a l’exposició? Pel matí o per la tarda? Gairebé coincidim. Jo també hi era, el mateix diumenge 14, dia rúfol i plujós a París, a primera hora de la tarda. Tinc un post preparat… però te m’has avançat!!!

  2. E. Gil diu:

    Hola, amic TdQ. Vaig ser a l’exposició coincidint amb la tempesta, pels volts de les 16:30 – 17 hores. Quina casualitat, dos bloggers filòsofs compartint espai a París!

  3. ferrancab diu:

    Un tercer en discordia.
    Un aprenent de blogger i de filosof no pot deixar d’admirar-se de la casualitat de trobar dos bloggers filosofs que han estat, com marcant el cami a seguir, a la mateixa ciutat que ell, el mateix que ell. No puc tampoc deixar de lamentar-me de fer tard, d’haver conegut l’existencia d’aquesta exposicio un cop clausurada!
    Llastima que jo no en podre fer un post.
    Salutacions des de Paris

  4. E. Gil diu:

    Als filòsofs -i als bloggers a partir d’ara- sempre ens quedarà París.

  5. * Peix del Mar, Air Jordans va dir: no pots veure les meves llàgrimes …

Els comentaris estan tancats.