Sofistes

Avui us proposo una activitat que es relaciona amb els sofistes i llur concepció del llenguatge com a manipulació de la realitat. Heu de defensar, amb arguments coherents i consistents, una determinada tesi amb la qual en la vida pràctica no hi esteu d’acord. Feu l’exercici de defensar amb arguments allò que sembla indefensable. Com afirmava Gòrgias a l’Elogi d’Hèlena,

La paraula és un poderós tirà, capaç de realitzar les obres més divines, malgrat ser el més petit i invisible dels cossos.

Espero les vostres intervencions. Ànims i endavant!

[@more@]



Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Sofistes

  1. L’exercici te “truqui”: està respost al web http://www.alcoberro.info en l’apartat de Filosofia Grega, Sofistes i Sòcrates.

  2. E. Gil diu:

    Ei, Pere, no donis pistes :-). Del que es tracta és de defensar una tesi sobre el món i la societat actual (del tipus “George W. Bush és un superdotat”) de manera que sigui coherent i pugui arribar a persuadir algú, si és que l’exemple triat pot arribar a persuadir algú.

  3. Enric, sóc un afeccionat i un aprenent en això del filosofar, i per tant, com a mesura primera, el que sí faré serà llegir-me el que hi posa als apunts del mestre Ramon sobre “Sòcrates i els Sofistes” que ens ha recomanat en Pere Bardissa. En acabat, aviam si sòc a temps de dir-te’n quelcom.

  4. E. Gil diu:

    I

    Hola, Lluís, i ben trobat!

    L’imperatiu categòric kantià planteja el problema de la universalitat, o millor caldria dir-ne “pretensió d’universalitat”. Jo puc voler que la màxima que regeix la meva conducta esdevingui llei universal; ara bé, si jo desitjo anihilar-me, això significa que tothom ha de perpetrar el suïcidi? El que jo desitjo no lliga amb el meu deure: no és el mateix ser esclau de les inclinacions (Kant rebutja això) que trobar-se sotmès al deure. El que faig ho faig perquè ho he de fer. He de fer A perquè he de fer A, sense concessions. “He de” és radicalment diferent de “jo vull”: el meu amor al deure ultrapassa els deliris de la sensibilitat. No he de voler suïcidar-me perquè això suposaria una dimissió de la raó.

  5. E. Gil diu:

    II

    La raó pura pràctica, que forneix els principis a priori de la decisió moral, és la seu de l’autonomia moral, la qual es defineix com auto-determinació, com llibertat que em dono a mi mateix de dependre del deure. És obvi que no es pot universalitzar el judici “El suïcidi és bo”, atès que no és lícit per als éssers racionals fer-ho (tot i que, malgrat Kant, alguns ho facin): la justícia es troba per damunt de les inclinacions naturals de l’humà. La utopia vola per damunt del geni de Königsberg.

Els comentaris estan tancats.