Sobre el no-ésser

“Que no s’imposi mai això:
que hi hagi coses que no siguin”.
Plató: Sofista, 258d

El text del famós Poema de Parmènides es pot considerar un dels moments fundacionals
d’allò que anomenem filosofia (amb el permís del fragment d’Anaximandre), ja
que el pensador d’Elea introdueix algunes de les qüestions que seran recurrents
al llarg de la història. Només hi ha dues vies possibles: “l’una, que és i que
no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l’acompanya; l’altra, que
no és i que és necessàriament no-ésser, t’asseguro que és una sendera del tot
impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho
pots pensar” (frag. 2 Diels-Kranz). El no-ésser esdevé el terreny de l’indicible,
d’allò que no es pot expressar perquè rau fora del pensament. Parmènides
demostra l’eternitat de l’ésser exposant que del no-ésser no pot sortir res per
la mateixa impossibilitat ontològica de brollar d’allò impensable. El Déu
cristià, que crea ex nihilo, queda fora del pensament dels orígens. El que és és
i no pot provenir del no-ésser, ja que aleshores aquest també seria. Les cadenes
es mantenen ben fortes: no hi ha emergència de l’ésser perquè és una pura presència
que jeu en la seva estança incorruptible. Ni gènesi ni destrucció. Un paisatge
d’essències permanents i de quietud absoluta. Això no obstant, és cert que el
no-ésser no és? Per més que forcem el cervell en aquesta operació negadora, no
apareix enlloc el que no és, perquè el que no és no pot fer-se present.
Discutim, però, sobre el no-ésser, el convertim en objecte de la nostra
discussió, el cosifiquem lingüísticament. Diem: “el no-ésser no és”. Tematitzem
allò que no pot ser tema. Objectivem el no-objecte. Posem al davant el simple
no-posar-se-al-davant. Gòrgias, esmentat per Sext Empíric, en parla: “És clar
que el que no és no existeix, ja que si el que no és existís, existiria i
alhora no existiria. Si és pensat com a no existent, no existirà, però si
existeix com a no existent, llavors existirà”
. Jo puc pensar “el que no és” i
llavors no existeix fàcticament, sinó només el seu esment com a simple flatus vocis. Si afirmo que existeix com
a no existent, estic dient que alguna cosa no existent existeix (el que no és
sense cometes, l’ús lògic). Aquesta darrera asseveració és falsa, atès que el
que no existeix realment no pot existir. Sí que pot advenir a l’ésser l’esment
del que no és, com a constructe formal, puix que el mateix Parmènides en parla
(el “no-ésser” no és). Els atomistes introduiran esmenes a la negació del no-ésser
amb la presència del buit (espai en què es mouen els àtoms, mancat de
substancialitat) i Aristòtil farà aparèixer el no-ésser com a privació com un ésser
en potència, un no-ésser no “nihilitzat” sinó en embrió, una llavor de futur.

[@more@]

Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Sobre el no-ésser

  1. Natalia R diu:

    És veritat que el no-ésser, no és, i que, per tant, no pot ésser pensat; però sí que, com tu dius, se’n pot parlar metalingüísticament, ja que si no fos així, Parmènides no hauria pogut copsar aquesta idea.
    La meva opinió és que sí que es pot pensar en el no-ésser, però no per si mateix, sinó com a contrari de l’ésser. És a dir, si podem pensar en una idea, podem pensar en el seu contrari com a negació d’aquesta idea. El mateix Parmènides ens convida a aquesta visió quan parla del no-ésser, el que fa, ja que no pot captar el que no és ésser, és pensar-lo com a contrari d’aquest, només, per tal de poder pensar en ell no com a objecte o idea, però sí com a negació d’un altre element.
    Podem dir, doncs que no podem pensar el no-esser però sí el que no és ésser.

Els comentaris estan tancats.