Legitimitat

Una de les qüestions que es plantegen arran dels esdeveniments polítics més recents és la de la legitimitat. Molta gent no acaba d’entendre com pot ser que el partit que ha guanyat les eleccions amb claredat pugui acabar en l’oposició i que tres partits que han obtingut uns resultats molt més baixos puguin enviar el primer a l’oposició, convertint en president al líder de la formació que ha sortit més castigada electoralment. L’explicació rau en el sistema parlamentari que ens regeix, segons el qual els ciutadans no trien el president de la Generalitat (malgrat l’equívoc dels cartells electorals), sinó la composició del Parlament, els diputats i diputades que en formaran part durant la legislatura. Aquests, un cop constituïda la cambra, són els qui han de triar el president, que s’encarregarà de formar govern. Per aquesta raó, qui arriba primer no té garantida l’elecció, no té el mandat popular, fet que sí s’esdevé en els sistemes presidencialistes. En el nordamericà, per exemple, aquell que obté la majoria de vots en un estat, s’emporta tots els electors o delegats, deixant l’altre sense res (joc de suma zero: qui guanya, ho guanya tot; qui perd, ho perd tot). En el nostre sistema, com veiem, qui guanya pot perdre l’opció de formar govern si no compta amb la majoria absoluta. El tripartit d’esquerres que s’acaba de reeditar compta amb aquesta majoria (70 escons, dos més que els 68 mínims per obtenir-la), mentre que CiU, tot i guanyar, s’ha quedat en 48. Per consegüent, el pacte està legitimat, atès que compleix amb les regles del joc com a condicions prèvies perquè el poder sigui reconegut i acceptat legalment. Una altra qüestió és la legitimitat moral d’un govern d’aquestes característiques: això ja depèn de la valoració de cadascú. En una democràcia representativa, el poble perd el poder un cop l’ha atorgat als seus representants, que l’exerceixen com a garantia de la confiança que els ciutadans han dipositat en ells. El problema és si realment el poble compta amb tota la informació en el moment de votar, ja que tria sense conèixer possibles segones intencions i això bé pot considerar-se un engany per part de totes les formacions que hi concorren. De fet, ètica i política s’han mantingut allunyades des de sempre i res no indica que puguin unir-se algun dia. El somni del filòsof-rei romandrà per sempre més en el llimb de les idees.

[@more@]



Quant a cyrius

Encara que el meu nic en aquest blog és Cyrius, el meu nom en el món real és Enric Gil, tinc 37 anys i sóc professor de Filosofia en un Centre de Secundària. Alhora treballo com a consultor de la UOC i estic preparant el treball de recerca per al Doctorat en Societat de la Informació, també a la UOC.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 comentaris a l'entrada: Legitimitat

  1. Heràclit diu:

    De fet, per tal de fer ferma la legitimitat del nou govern podem recorrer reduir les eleccions de Catalunya al bipartidisme (Dreta: CiU i PP vs. Esquerra: PSC (sigui benevolent i accepti´m-ho), ERC i ICV-EUiA)

    D´aquesta manera si que veyem que la legitimitat de l´entesa nacionalista (d´esquerres) és el govern més legitim posible. La matemática és clara 37 + 21 + 12 = 70 vs. els 62 (que no permeten formar govern) dels partits de dreta CiU i PP.

    De totes formes la legitimitat de que governés CiU pactant amb un altre partit encara em sembla molt més reprovable. CiU i ERC no em semblen trossos del mateix pastís. (Qui encara creu que fer politica nacional es posar damunt de la taula una senyera i mesurar qui la té més gran, no crec que sigui digne de governar per molts 69 escons que tingui…). Per altra banda ajuntar els 85 escons de CiU i PSC i formar així un macrogovern impossibilitaria el fet de que el govern fos nacionalista: CiU pacta amb qualsevol cosa mentres aquesta sigui espanyola i a Montilla ja sabem qui li pren les decisions…

    Dels Lerrouxistes millor no parlo.

  2. E. Gil diu:

    La combinació de forces actual que constitueix l’Entesa (govern format per tres partits, és a dir, tripartit) és plenament legítima i això és indiscutible, però no més que un pacte nacional o la sociovergència, atès que en el nostre sistema no hi ha una legitimitat qualitativa (el govern més homogeni o més coherent) sinó quantitativa. Tanmateix, la coherència de l’Entesa pot ser-hi si prescindim del candidat a la presidència, que ha fet en algunes ocasions ostentació de la seva espanyolitat i que no crec que serveixi per representar Catalunya a l’exterior, ateses les seves mancances oratòries. I de cap manera es tracta d’un govern “nacionalista i d’esquerres” com tu dius, ja que posseeix una única pota nacionalista (millor: independentista). El PSC és un partit clarament sucursalista, fet que ha aconseguit evitar IC, que, dit sigui de passada, ha estat la formació més honesta a la campanya electoral, car no ha amagat en cap moment les seves preferències.

  3. Heràclit diu:

    Al fil de que no ens governa el govern més coherent sino aquell que suma la quantitat total de vots com per formar govern:

    Quants caps de llista ens quedarien, si hagués de governar el més coherent?

    Mas: Dels 7.000.000 de persones que viuen a Catalunya (Wikipedia, 2005), quants son joves?

    Carod: Dels 7.000.000 de persones que viuen a Catalunya (Wikipedia, 2005), quants son independentistes?

    Montilla: Quin percentatge, de l´escas nombre de persones que va a les urnes, sap el que ha de fer?

    Ara no només em deixo als lerrouxistes sino també a Saura i a Piqué, un per excés de qualitat, l´altra per mancança absoluta.

    Mercès. S´agraeix el feed-back.

  4. uzrfbv riuvjmop bufg jtpkcre kglceq lrypesj yqbk

  5. uzrfbv riuvjmop bufg jtpkcre kglceq lrypesj yqbk

  6. wphy gfhwvc fvdxy lzvad gialxuc eqkijgdv mwbhjz [URL]http://www.lndgwpc.ojfr.com[/URL] vtac zghnkoev

Els comentaris estan tancats.