Sobre el no-ésser

“Que no s’imposi mai això:
que hi hagi coses que no siguin”.
Plató: Sofista, 258d

El text del famós Poema de Parmènides es pot considerar un dels moments fundacionals
d’allò que anomenem filosofia (amb el permís del fragment d’Anaximandre), ja
que el pensador d’Elea introdueix algunes de les qüestions que seran recurrents
al llarg de la història. Només hi ha dues vies possibles: “l’una, que és i que
no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l’acompanya; l’altra, que
no és i que és necessàriament no-ésser, t’asseguro que és una sendera del tot
impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho
pots pensar” (frag. 2 Diels-Kranz). El no-ésser esdevé el terreny de l’indicible,
d’allò que no es pot expressar perquè rau fora del pensament. Parmènides
demostra l’eternitat de l’ésser exposant que del no-ésser no pot sortir res per
la mateixa impossibilitat ontològica de brollar d’allò impensable. El Déu
cristià, que crea ex nihilo, queda fora del pensament dels orígens. El que és és
i no pot provenir del no-ésser, ja que aleshores aquest també seria. Les cadenes
es mantenen ben fortes: no hi ha emergència de l’ésser perquè és una pura presència
que jeu en la seva estança incorruptible. Ni gènesi ni destrucció. Un paisatge
d’essències permanents i de quietud absoluta. Això no obstant, és cert que el
no-ésser no és? Per més que forcem el cervell en aquesta operació negadora, no
apareix enlloc el que no és, perquè el que no és no pot fer-se present.
Discutim, però, sobre el no-ésser, el convertim en objecte de la nostra
discussió, el cosifiquem lingüísticament. Diem: “el no-ésser no és”. Tematitzem
allò que no pot ser tema. Objectivem el no-objecte. Posem al davant el simple
no-posar-se-al-davant. Gòrgias, esmentat per Sext Empíric, en parla: “És clar
que el que no és no existeix, ja que si el que no és existís, existiria i
alhora no existiria. Si és pensat com a no existent, no existirà, però si
existeix com a no existent, llavors existirà”
. Jo puc pensar “el que no és” i
llavors no existeix fàcticament, sinó només el seu esment com a simple flatus vocis. Si afirmo que existeix com
a no existent, estic dient que alguna cosa no existent existeix (el que no és
sense cometes, l’ús lògic). Aquesta darrera asseveració és falsa, atès que el
que no existeix realment no pot existir. Sí que pot advenir a l’ésser l’esment
del que no és, com a constructe formal, puix que el mateix Parmènides en parla
(el “no-ésser” no és). Els atomistes introduiran esmenes a la negació del no-ésser
amb la presència del buit (espai en què es mouen els àtoms, mancat de
substancialitat) i Aristòtil farà aparèixer el no-ésser com a privació com un ésser
en potència, un no-ésser no “nihilitzat” sinó en embrió, una llavor de futur.

[@more@]



1 comentari

Influència de l’escola pitagòrica

Pitàgoras de Samos és un dels filòsofs més influents de l’època antiga. Tot i que no se saben gaires coses de la seva vida (era de Samos però va emigrar a Crotona, on fundà l’escola que l’ha fet cèlebre), diferents aspectes de la seva doctrina han pogut evitar el misteri i el secret i han sortit a la llum. És freqüent fer una distinció entre dos aspectes: el religiós-metafísic i el matemàtic. Quant al primer, només cal recordar la defensa de la metempsicosi o transmigració de les ànimes, en virtut de la qual les ànimes es van reencarnant successivament en cossos diferents fins que arriben a assolir la catarsi (kátharsis), la purificació absoluta de tota màcula moral. L’ànima és immortal i els cossos simples embolcalls contingents. No endebades Plató va recollir aquestes creences i les va inserir en el seu pensament com a veritats pretesament absolutes, seguint la tradició espiritualista. En el mite de la caverna (República, VII) les ombres són aparences mediatitzades per la sensibilitat, que emana del cos però que no ofereix estabilitat. Només són estables les Idees, que romanen i no admeten contrari. Una altra idea que ha exercit força influència és la del nombre com a principi dels ens. És cert que les coses es poden reduir a magnitud numèrica i que els nombres són fecunds (de l’u com a punt es deriva el dos com a línia, del qual brolla el tres com a superfície i seguidament el quatre com a volum): Galileu afirmaria molts segles després que “el llibre de la naturalesa està escrit en llenguatge matemàtic” i Descartes convertiria les matemàtiques en model de certesa. El 10 esdevé en els pitagòrics el nombre perfecte i està dotat d’un magnetisme especial (deriva de la suma de l’1, el 2, el 3 i el 4) i alhora serveix per engendrar el triangle perfecte. Harmonia i proporció són els trets del kósmos i són també les característiques de l’art clàssic grec (recordem el Cànon de Policlet). Més criticables resulten els preceptes que tot pitagòric havia de complir, normes arbitràries que només s’expliquen pel seu caràcter de secta.

[@more@]



5s comentaris

Heidegger des de la muntanya

Encetem avui una nova categoria en el Bloc de Filosofia. Es diu "Premsa" i serà un recull dels articles i notícies de temàtica filosòfica que vagin apareixent en diaris i revistes periòdicament. L’obrim amb el que va escriure Norbert Bilbeny i que va aparèixer a La Vanguardia del passat 28 de juny. És una interessant reflexió sobre Heidegger, un dels filòsofs més controvertits de la història pel seu passat nazi i alhora un dels més admirats per la seva manera de fer filosofia plena d’originalitat i propera a la poesia. Bilbeny distingeix entre els filòsofs de la muntanya, que reflexionen en clau existencial i s’obsessionen per l’ontologia, i els filòsofs del mar, en els quals la idea de flux predomina, exalçant la llibertat i el canvi (ressona la veu d’Heràclit). Biografia i filosofia corren paral·leles en aquest article.

Heidegger desde su paisaje

Por Norbert Bilbeny, catedrático de Ética de la UB (LA VANGUARDIA, 28/06/06):

La vida es un “haz de posibilidades”, escribió Ortega y Gasset. Bonita frase, ¿pero cierta? Siempre hay otra posibilidad,por
pequeña que sea. O grande, la más grande, como cuando nos negamos a
estar en un callejón sin salida. Negar es la alternativa siempre.

Mirando, desde su mismo lugar, el paisaje que miraba Heidegger al
escribir sus obras sobre la existencia, las suaves pendientes de la
Selva Negra alemana, uno puede presentir que la vida es un “haz de
posibilidades”. Ortega y Heidegger, por cierto, llegaron a conocerse.
En este paisaje de montaña, alrededor del pequeño pueblo de
Todtnauberg, todo parece, en efecto, variedad y cambio. Ha dejado de
llover, se ilumina el valle, y las nubes, en vuelo rápido hacia el sur,
tiñen y destiñen de sombra sus laderas.

Junto a la pequeña casa de madera donde habitó el filósofo, sin luz
ni agua corriente, los abetos y los arces han sacado sus brotes, y las
campánulas, amarillas y violetas, buscan el sol entre los musgos. Al
lado, una fuente vierte agua sobre un tronco vaciado. Si el visitante
quiere beber, debe agachar la cabeza bajo una estrella de madera,
regalo del poeta Paul Celan al filósofo.

Pero este paisaje de posibilidades está acotado. Hay senderos, pero
no horizontes claros. Los filósofos de montaña piensan en el ser y la
existencia. Los del mar, por el contrario, en el devenir y la libertad.
Y si no son de un paisaje o de otro, hacen geometría o se dedican a la
política. Las páginas de Heidegger sobre nuesta condición de estar
“arrojados al mundo”, mundo que es tiempo, historia, y a menudo
impersonalidad, es decir, olvido del ser, no es fácil que pudieran
haberse inspirado frente al mar y entre el trajín de la gente que vive
del comercio o está ahí hablando lenguas diferentes. Caminar hacia
Todtnauberg, divisarlo después desde el valle, es como tener que
olvidarse de este marco abierto, en esencia libertario, donde el “haz
de posibilidades” no nos deja representar ningún círculo que las
limite. Ante el mar es difícil sentirse arrojado a la existencia, más
bien se siente uno “empujado a la libertad”.

Se cumplen ahora treinta años de la muerte de Heidegger. Y cincuenta desde que publicó ¿Qué es filosofía? No
se habla mucho de eso en los cada vez más estrechos y extraños
ambientes de cultura. El filósofo colaboró con el nazismo, aunque fue
por poco tiempo. Lo peor es que no abjuró de él, y eso aún se paga,
para empezar en su propio país. Desde Friburgo, donde vivió y enseñó,
no se encontrará ningún itinerario que recuerde sus pasos. Ni el
trayecto hacia el cercano Todtnauberg, a una hora de coche. Incluso en
el pueblo es muy difícil dar con la mítica cabaña del pensador. Qué
ingenuo es el pensamiento: ¡pensar que Heidegger siempre habló de la piedad del pensamiento!

Hay poca piedad con Heidegger, para empezar desde el pensamiento,
que lo pone en un rincón exótico o lo mantiene en el formol de la
academia libresca.

Y las páginas más vibrantes y certeras sobre el hecho existencial
del pensar quizás las haya escrito este autor. El pensamiento necesita
ser ingenuo como un camino, no diestro como una profesión.

Escribió hacia el final: “Si el viento, dando un cambio brusco,
empieza a gruñir por entre las vigas de la cabaña y el tiempo quiere
ponerse cada vez peor…, el peligro malo, el peligro confuso, es el
filosofar”. Pero, en contraste, afirma: “Lo más antiguo de lo antiguo
nos sigue en nuestro pensar y por eso viene a nuestro encuentro”.

[@more@]



Comentaris tancats a Heidegger des de la muntanya

Contraposicions

L’altre dia vaig estar editant un nou post per al Bloc de Filosofia. Tractava sobre la prova de les PAU d’enguany i analitzava ambdós textos (el de Plató i el de Nietzsche), amb els seus conceptes principals i les diferents pautes de l’anàlisi. Vaig prémer el botó per acceptar el text i penjar-lo al bloc i tot va desaparèixer en la pàgina d’inici de Blocat. El cert és que darrerament s’han reduït molt les entrades en el meu espai que, com sabeu, és una eina didàctica per als alumnes de Filosofia de 2n de Batxillerat. L’actualització dels blocs és tasca àrdua i admiro aquells que actualitzen els seus diàriament, tot i que a voltes qualsevol ximpleria pot valer a fi de complir amb l’obligació.

El text de Plató, del llibre VII de la República, tractava sobre la dialèctica com a disciplina per a formar els autèntics savis, a partir d’una referència a la idea de bé en el sentit de paradigma i model de tota realitat. Aquell que capta les idees viu en la ciència, mentre que aquell que roman en les coses concretes esdevé una ànima ombrívola, esclava de les aparences. També calia comparar la concepció política de Plató amb altres visions de la política al llarg de la història del pensament: hi podien aparèixer des d’Aristòtil a Nietzsche, passant per Locke, Rousseau, Kant, Mill o Marx. Quant a Nietzsche, gran text de La genealogia de la moral sobre la transvaloració dels valors: l’”home pervers” de la moral del ressentiment (la moral judeocristiana) és el poderós, l’home noble, el que es considera a si mateix “bo”, aquell que renega del “jo he de” i proclama “jo vull” en una afirmació eterna de la vida, en contraposició amb aquells menyspreadors que refusen llur pròpia vitalitat. I es demanava una comparació amb altres concepcions de la moralitat: Plató, Aristòtil, Epicur, Hume, Kant i Mill són només alguns noms possibles. Una prova que confrontava un dels pares d’Occident amb el filòsof de l’etern retorn, que desitjava subvertir el platonisme: la repressió de les passions i l’exaltació del món suprasensible davant la vitalitat dionisíaca i la censura de tot reremón repressor.

[@more@]

1 comentari

Discurs de graduació

El passat divendres 26 de maig es va graduar una altra promoció i em va tocar llegir-los el discurs com a representant dels professors. Va ser un moment especial per a un grup especial, que recordarem sempre. Aquí el teniu:

Després de molts anys de compartir experiències i d’aprendre els conceptes que ens ajuden a viure, ha arribat el moment de tancar una etapa del vostre procés formatiu. Avui us gradueu, avui us acomiadeu de la vostra escola, un punt i final que anuncia un nou començament. Els vostres projectes comencen a agafar forma, les esperances i les il·lusions us atansen al futur, un futur que és una incògnita però que, amb l’ajut de la vostra personalitat, s’anirà definint en positiu en els propers anys. He de reconèixer que dir-vos adéu em resulta especialment difícil. La vostra promoció ha estat exemple de bon capteniment i d’alçada intel·lectual. Recordaré les vostres preguntes inquisitives, el vostre saber estar, la vostra ironia i la serenor en els moments de dificultat. El repte d’ensenyar ha donat el fruit de l’aprenentatge constructiu, el desig socràtic de saber i de viure d’acord amb uns valors. Hom parla sovint de crisi moral, de despreocupació de la joventut i de declivi de la intel·ligència. Vosaltres heu refutat aquestes temences: heu estat símbol de bondat, responsabilitat i seny. La comunitat educativa –congregació i professors- us agraeixen profundament el que heu fet per dignificar el nostre treball, sovint bandejat per les instàncies polítiques i ignorat per la gent obsessionada pel benefici material. Hi ha, però, un altre guany que supera tot materialisme: el guany de conèixer i aprendre cada dia més, la fita aristotèlica de voler ser el que constitueix la nostra essència més pregona. Us trobaré a faltar, sí, perquè en els temps que corren calen talents com els vostres disposats a canviar el món i a fer-lo més just i igualitari. Comença el viatge que us ha de dur a la plenitud i la realització personal. Segur que hi haurà dificultats, però res no és impossible si hi ha perseverança. Acabaré amb una cita d’un filòsof que coneixeu força i que heu patit enguany: “Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte: el cel estelat fora de mi i la llei moral en el meu interior” (Kant). Admirables són el vostre compromís pel coneixement i la vostra integritat moral. No els perdeu mai.

Enhorabona i molta sort!!

[@more@]

Comentaris tancats a Discurs de graduació

Els textos del geni

El geni, l’artista, l’esperit lliure, el boig… Un dels pensadors més influents de la filosofia contemportània. No deixa indiferent. Genera les adhesions més fermes i el rebuig més radical. Amb Friedrich Nietzsche es tanquen els autors obligatoris per a les PAU d’enguany. I toca presentar els textos. En primer lloc, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (en versions catalana, castellana i l’original alemany); en segon, la primera part de La genealogia de la moral (de la qual us ofereixo el text íntegre), en castellà i alemany. Espero que en gaudiu. Amb Nietzsche s’acaba el tedi de la tradició occidental, un terrabastall axiològic que ens afecta profundament.

[@more@]

1 comentari

Sòcrates i el porc

És ben conegut el principi utilitarista de "la major felicitat per al major nombre", entenent com a felicitat la presència de plaer i l’absència de dolor i per infelicitat el contrari. Bentham havia vinculat la felicitat a la quantitat de plaers, amb una concepció aritmètica, mentre que Mill esmena el mestre tot afirmant que hi ha plaers qualitativament superiors i altres que es poden considerar inferiors o animals. Per això, en la seva obra L’utilitarisme, va afirmar:


It is better to be a human being dissatisfied than a pig satisfied; better to be Socrates dissatisfied than a fool satisfied.

"És millor ser un humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet."

Encetem la discussió. Hi esteu d’acord, amb aquesta afirmació de Mill? Creieu que és molt millor llegir els clàssics que seure davant la televisió i mirar un partit de futbol amb una bossa de crispetes? Espero les vostres intervencions, que el tema s’ho val. És la darrera discussió blògica del curs. Aprofiteu l’oportunitat.

[Per cert, la UOC ha posat en portada el meu treball sobre blocs. També n’informo a Metablog]

[@more@]

2s comentaris

El marit de Harriet

Aquest any, com ja vaig indicar en un altre post, s’han reduït els autors de les PAU de set a cinc, amb la marxa d’Epicur, Marx i Freud i l’arribada de John Stuart Mill, el qui va ser marit de la socialista i feminista Harriet Taylor. Es tracta d’un autor interessant per a l’alumnat de 2n de Batxillerat, ja que els temes de què s’ocupa són propers i actuals. El principi d’utilitat (la regla de la major felicitat per al major nombre), les seves esmenes altruistes a la teoria del mestre Bentham, la seva pertinença al corrent liberal (tot i que des del vessant crític) i la seva reacció davant l’ètica de Kant converteixen Mill -malgrat la distància estratosfèrica que el separa del geni de Königsberg- en un filòsof que es paeix bé i que, a més, segueix una línia encetada per Hume obsessionada pel predomini de l’empíric (i una altra hedonista encetada per Epicur). És el moment, doncs, de presentar els enllaços als textos de Mill que entren a les PAU i que són, concretament:

[@more@]

2s comentaris

L’empirisme coherent

David Hume és, sens dubte, el filòsof empirista més coherent, ja que l’afirmació que tot el nostre coneixement procedeix dels sentits i que, per tant, no existeixen idees innates, porta a l’escepticisme. Si tot es redueix a percepcions plurals i inestables, és impossible capir la unitat en la multiplicitat: no pot haver-hi coneixement cert de les coses que canvien. El flux és incompatible amb la veritat. Allò que percebo ara i aquí és el que es mostra, el fenomen, separable de qualsevol altra percepció posterior. Les connexions necessàries no existeixen, la substància és un feix de representacions i la identitat personal una ficció. La metafísica rep així el seu primer atac mortal, ja anticipat per Francis Bacon i la teoria dels ídols. En el fragment que clou la Investigació sobre l’enteniment humà, Hume assenyala que tot coneixement que no es basi en relacions d’idees (els enunciats logicomatemàtics, veritables però buits) o que menystingui els fets lligats a les percepcions és un coneixement il·lusori i, per tant, ha de ser rebutjat.

When we run over libraries, persuaded of these principles, what havoc must we make? If we take in our hand any volume; of divinity or school metaphysics, for instance; let us ask, Does it contain any abstract reasoning concerning quantity or number? No. Does it contain any experimental reasoning concerning matter of fact and existence? No. Commit it then to the flames: for it can contain nothing but sophistry and illusion.

An Enquiry concerning human understanding, Section XII.

Si convençuts d’aquests principis donem un cop d’ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets d’existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.

Investigació sobre l’enteniment humà, Secció XII.

[@more@]

Comentaris tancats a L’empirisme coherent

L’empirisme coherent

David Hume és, sens dubte, el filòsof empirista més coherent, ja que l’afirmació que tot el nostre coneixement procedeix dels sentits i que, per tant, no existeixen idees innates, porta a l’escepticisme. Si tot es redueix a percepcions plurals i inestables, és impossible capir la unitat en la multiplicitat: no pot haver-hi coneixement cert de les coses que canvien. El flux és incompatible amb la veritat. Allò que percebo ara i aquí és el que es mostra, el fenomen, separable de qualsevol altra percepció posterior. Les connexions necessàries no existeixen, el jo és un feix de representacions i la substància un simple nom sense consistència. La metafísica rep així el seu primer atac mortal, ja anticipat per Francis Bacon i la teoria dels ídols. En el fragment que clou la Investigació sobre l’enteniment humà, Hume assenyala que tot coneixement que no es basi en relacions d’idees (els enunciats logicomatemàtics, veritables però buits) o que menystingui els fets lligats a les percepcions és un coneixement il·lusori i, per tant, ha de ser rebutjat.

When we run over libraries, persuaded of these principles, what havoc must we make? If we take in our hand any volume; of divinity or school metaphysics, for instance; let us ask, Does it contain any abstract reasoning concerning quantity or number? No. Does it contain any experimental reasoning concerning matter of fact and existence? No. Commit it then to the flames: for it can contain nothing but sophistry and illusion.

An Enquiry concerning human understanding, Section XII.

Si convençuts d’aquests principis donem un cop d’ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets d’existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.

Investigació sobre l’enteniment humà, Secció XII.

[@more@]

3s comentaris